ELS TRASTORNS PER ANSIETAT


DEFINICIÓ DEL CONCEPTE


El diagnòstic d’ansietat és molt freqüent en la pràctica mèdica actual i és ben acceptat per qui ho pateix, no així el terme anterior Neurosi, utilitzat per definir un trastorn emocional de les persones i que tenia una connotació negativa entre la comunitat, sobretot en referència al sexe femení, que s'utilitzava de manera pejorativa (inclús entre els profesionals mèdics), com patidora de manies o reaccions histèric-teatrals per descontrol emocional o per cridar l'atenció.

 

L’enfocament biologista de la psiquiatria que es practica majoritàriament en els nostres centres públics, és un element primordial en l’acceptació d’aquests trastorns com una malaltia orgànica més i molt relacionada amb l'estrès, però evita el qüestionar-se sobre les pròpies emocions i biografia psicològica, sobre la manera de com la persona soluciona els seus conflictes interns i externs i com assumeix les responsabilitats conscients o inconscients al llarg de la vida i com el seu mal maneig en les resolucions condiciona aquesta manera d'emmalaltir i porta als símptomes que ens guien en el diagnòstic de l’ansietat. Els símptomes no són l'origen de la malaltia, sinó la seva expressió.

 

Quan interroguem a les persones a qui els hi ha estat diagnosticada aquesta afecció vers allò de què saben de la seva malaltia o què la causa, només descriuen els símptomes cardio-circulatoris, respiratoris, neurològics... que pateixen i ens ensenyen els fàrmacs amb els quals combaten els mateixos, ansiolítics i antidepressius. En cap moment expressen que possiblement tenen un conflicte que han de superar. Tampoc ningú els hi ha explicat que els símptomes que pateixen naixen, en bona part, de la mala gestió dels seus conflictes.

 

Podríem dir que hi ha una ansietat normal quan la simptomatologia descrita més avall, es correspon amb una situació real percebuda com un perill o un problema emocional de difícil control, davant del qual cal defensar-nos de manera física o adaptativa i que desapareix quan es dóna la resposta adequada.

 

Ja podem dir que és anormal o patològica, quan la situació percebuda no justifica la intensitat de la reacció o no s'identifica amb cap circumstància i la persona pateix inexplicablement els símptomes, o aquests persisteixen durant un temps excessiu. Potser aquesta seria la situació en la que es troben la majoria de les persones que consulten per ansietat. En aquests casos, indagar en la biografia emocional-situacional és imprescindible per atendre positivament el seu patiment, sobretot identificar les circumstàncies en que la simptomatologia aparegué per primera vegada i els recursos emprats en aquell moment per posar-hi remei, així com la seva eficàcia. 

 

En psiquiatria existeixen uns sistemes de classificació de les malalties mentals. El més usat pels psiquiatres és el DSM que ha tingut vàries versions. En 1980 (el DSM-III), ja desapareix el terme neurosi i s’aplica el terme trastorn per ansietat. En 1994 ( el DSM-IV) s’inclouen i distingueixen entre 1) trastorns de l’ansietat. 2) trastorns somatomorfs 2) trastorns dissociatius. En el darrer DSM-V, segueix sense aparèixer la classificació de "Neurosi", i segurament serà així en totes les noves versions.

 

Una alta classificació, la CIE-9, segueix mantenint el terme neurosi com trastorns secundaris a factors estressants i somatomorfs. Trastorns d’ansietat fòbica. En la versió del CIE-10, segueix apareixent el terme neurosi amb les seves variants clíniques, classificades des de la F40 a la F48.9 i manté la definició de trastorns neuròtics, relacionats amb l'estrès i trastorns somatomorfs. El CIE és una classificació amb una terminologia més clàssica.

 

Cal deixar ben entès que aquests sistemes només són una classificació acadèmica per entendre'ns en el moment de codificar el diagnòstic i uniformar criteris entre diferents escoles psiquiàtriques. En cap moment es proposa una interpretació etiològica de les malalties classificades, no són un tractat de Psiquiatria. 

 

Aquesta forma d'emmalaltir vindria definida per dos paradigmes bàsics

  • La simptomatologia física
  • La personalitat neuròtica

Gènesi de l'ansietat i la personalitat neuròtica


 

Els trastorns per ansietat no apareixen d'una manera sobtada i sense motiu. Les condicions d'emmalaltir que portarà a aquest problema de salut pot incubar-se ja des de la infància (segons les teories psicoanalítiques). Normalment reconeixem unes circumstàncies biològiques, psicològiques i socials que donen pas a la patologia. Em serviré de l'esquema següent per intentar explicar la base del procés:

 

  

                       EGOSTASI                       

â

  Conflicte

PÈRDUA DE L’EGOSTASI 

â

 

ANSIETAT - ANGOIXA 

â

 

MECANISMES DE DEFENSA

â    ...     â

èxit parcial                                            fracàs

PERSONALITAT NEURÒTICA                           CLÍNICA DE NEUROSI

  

  ( Esquema extret del llibre de J. Vallejo Ruiloba: “Introducción a la psicopatologia y la psiquiatria”. Edició de 2007-).

  

 Egostasi

 

- En totes les etapes de la vida, les persones van rebent influències diverses que conformaran la seva personalitat. Ja des de la infància es crea una relació dinàmica (dialèctica), amb l’entorn. Les exigències de la satisfacció dels instints bàsics, i la contenció – educació en l’àmbit familiar, escolar i/o social perquè es realitzin de manera acceptable i civilitzada, busquen un equilibri. Si aquest procés es realitza de manera harmònica, l’individu assoleix una estabilitat emocional anomenada Egostasi, això és vàlid en cada etapa de la vida.

 

En qualsevol moment pot aparèixer alguna circumstància ambiental, estímul, problema a resoldre etc. que obliga al subjecte a reaccionar d’una manera o altra: esdevé el Conflicte i la pèrdua de l’equilibri emocional. En el desconcert inicial apareix un fenomen nou: l’angoixa, amb la simptomatologia que més endavant exposem. La persona pot resoldre directe i satisfactòriament el problema presentat i restablir l'egostasi emocional o recórrer als mecanismes de defensa del “jo” , unes formes de respostes davant la situació estressant, que tancaran de manera temporal però falsa, la resolució del conflicte. (podeu revisar aquests mecanismes de defensa, entrant a l’anterior enllaç). Moltes persones utilitzen durant tota la vida un o pocs d’aquests mecanismes de defensa, esdevenint un model o tipus de conducta. Usar-los alguna vegada pot ser normal. Usar-los habitualment significa no afrontar els problemes d’una manera adient i madura.

 

  •  Quan aquests mecanismes de defensa aconsegueixen la seva funció amb un èxit parcial, la persona pot anar fent la seva vida, però segurament se li observarà un tipus especial de conducta, una repetició de la mateixa resposta davant situacions semblants que, amb el temps, definirien una manera de ser, que podríem dir-ne una personalitat neuròtica.

 

  •  Quan aquests mecanismes fracassen, la patologia ansiosa dóna la cara i apareix un dels Trastorns d’ansietat (entreu a l'enllaç) tipificats per la psiquiatria: trastorns d’angoixa, trastorns obsessius, trastorns histèrics o somatomorfs, trastorns fòbics...  

 

1) Símptomes d'aquesta manera d'emmalaltir

 

La simptomatologia és rica en possibilitats, totes elles poden estar presents en persones completament normals. Es diu que la diferència és com la ment del malalt interpreta, viu o maneja el símptoma.

 

Tensió, apatia, irritabilitat, sensació de falta d’aire, palpitacions, sudoració intensa, trastorns visuals momentanis, insomni, fatiga, dolors difusos, cefalees, conductes d’evitació, pors i temors, sentiments de culpa, insatisfacció sexual.

 

Tothom d’una manera o altra ha experimentat alguna vegada un, varis o tots aquests símptomes. Potser la incapacitació crònica per a una vida social, laboral o personal causada per alguns d’aquests símptomes ens guiaria per a fer el diagnòstic. Seria la intensitat i cronicitat del símptoma allò que marcaria la frontera que separa el normal del patològic.

 

Quan s’estudien els símptomes en una persona afectada d’ansietat, no es detecta cap alteració orgànica que els justifiquin, així com tampoc cap alteració significativa analítica. Com a marcadors biològics potser podríem trobar augmentats aquells paràmetres que s’alteren també en persones sotmeses a estrès crònic com cert augment de la colinesterasa sèrica, alteració del perfil lipídic o l’augment de catecolamines i cortisol.

En general són persones més sensibles al fred i la fatiga.

 

Una altra manera d’intentar objectivar el seu procés patològic és mitjançant l’aplicació d’una bateria de tests de salut mental, que serien en aquest cassos els:

  • - Maudsley Personality Inventori   (MPI)
  • - Eysenk Personality Inventori (EPI)
  • - Eysenk Personalitiy Questionnaire   (EPQ)

Que intenten mesurar un paràmetre un tant difús com el neuroticisme i també l’ansietat. Els pacient que pateixen aquestes afeccions puntuarien alt en aquests aspectes. Aquests tests són més usats per l’escola conductista.

 

2) La personalitat neuròtica

Utilitzo la imatge d'aquest actor-director cinematogràfic perquè els seus personatges repetidament oferts en la gran pantalla poden ser un exemple paradigmàtic del què és una personalitat neuròtica. A continuació us exposo les principals característiques d'aquestes persones. Tenir una personalitat neuròtica no significa ésser malalt però sí un factor de risc de patir Trastorns   d'ansietat. Observeu vosaltres mateixos:

 

Característiques més destacades:

  • Existència d'un conflicte intern permanent amb mal control de la vida instintiva i afectiva sobretot en l'àrea de la sexualitat. Pulsions i lluita interna que no troben l'equilibri fàcilment
  • Dificultat d'identificar-se amb el personatge ideal que tots intentem representar o ser. No s'accepta i rebutja el conflicte amb la realitat. Disfuncions entre el "jo", el "super-jo" i l'"allò".
  • Tensions amb les convencions culturals socials.
  • Inseguretat i sentiments d'inferioritat.
  • Importants vivències de culpa.
  • L'ansietat és el centre de la seva vida.
  • Poca naturalitat en el comportament. Postures defensives

 


- Varios autores.- Psiquiatria en Atención Primària. Grupo Aula médica, S.L. Madrid 2007.

- J. Vallejo Ruiloba.- Introducción a la Psicopatologia y la Psiquiatria. Elsevier Masson. Barcelona 2007