L'any 1994, vaig col·laborar amb Creu Roja en un curset per a Auxiliars de Clínica. Per a aquesta tasca vaig desenvolupar uns quants temes que exposo en aquesta pàgina tal com ho vaig redactar al seu moment. Segurament es nota el pas del temps, però no he volgut fer cap esmena al text. El curset fou, és clar, molt més ampli i va tenir la col·laboració d'altres professionals.


           

CURSET PER AUXILIARS DE GERIATRIA

           CREU ROJA -BELLPUIG 1994- 

 

 

  

 

LA VELLESA. CONCEPTE GENERAL.

 

            L’envelliment és un procés. Ningú no esdevé vell de cop i volta. Tot ésser vivent neix, creix, madura, declina i mor. El temps durant el qual es produeix aquest fenomen és divers per a les diferents espècies vivents, i és així perquè aquest procés té una base genètica.

 

Els anys de vida.

  

            Mentre que en el món vegetal coneixem arbres centenaris o mil·lenaris, en el món animal coneixem insectes que només viuen hores o dies. Els animals salvatges tenen una mitjana de vida més curt que els seus parents domèstics. Un animal envellit en el seu medi natural, és ràpidament víctima dels seus depredadors, en canvi, quants animals de companyia no veiem envellits i amb xacres al costat dels seus amos!.

 

            Entre els humans tenim coneixença de persones que han arribat a centenàries, però són poques i no sobrepassen els 110-120 anys de vida. L’esperança de vida, que és el temps estadístic entre la vida i la mort de la majoria de les persones i al qual hom pot aspirar si es gaudeix d’un estat de salut mitjanament bo i no s’esdevé algun tipus d’accident o malaltia greu, està en la nostra societat i en el nostre moment històric, en els 76 anys en els barons i 81 anys en les dones, i això explica que en les Residències Geriàtriques hi trobem més dones que homes. Estadísticament en 1981 hi havien entre la població majors de 65 anys un 40% d’homes per un 60% de dones. Aquesta proporció mitja es va decantant a favor de les dones així que anem pujant en l’escala de l’edat. Aquesta esperança de vida és modificable gràcies a l’atenció a la salut en general, gràcies a una alimentació més sana, equilibrada i variada, gràcies a les modificacions higièniques de l’hàbitat i salubritat general ambiental, gràcies a l’augment general del nivell de vida. Totes les circumstàncies que puguin alterar aquest procés (contaminació, davallada de l’Estat del Benestar, accidentalitat....) poden fer disminuir l’esperança vital.

 

 

Etapes de la vellesa  

 

            És difícil definir en quina edat comença el procés biològic d’envelliment. En termes generals podríem dir que un cop aconseguida la maduresa, als 40-50 anys s’acceleren tots els processos físics i bioquímics de l’envelliment que explicarem més detalladament en la propera sessió.

 

            Tradicionalment, la Geriatria, com tota ciència, ha volgut classificar la vellesa en etapes, encara que això sigui un concepte una mica artificiós, doncs la vida humana és un continuo.

 

            Podríem dir en termes generals, que entre els 50-60 anys s’inicia la pre-vellesa, és l’edat on es comencen a insinuar els símptomes de les malalties cròniques que predo-minaran durant tota la vellesa. En aquesta edat s’acostuma a iniciar demanda d’atenció mèdica d’una manera més freqüent, sobretot per persones que no tenen un lloc de treball ( en el nostre medi, les dones), en canvi, les persones que sí treballen tenen més problemes per tenir-se cura i acudir als centres de salut per a control de les malalties cròniques detectades i abandonen amb més facilitat els tractaments recomanats.

 

            L’etapa de vellesa pròpiament dita, s’ha admès que comença als 65 anys, però això és únicament una convenció sociològica, perquè ho fem coincidir amb l’acabament de la vida laboral: la jubilació. La persona que inicia aquesta etapa, si no s’ha preparat prèviament, pot sentir-se vella de cop i volta i aquest fet artificiós pot crear desestabilitats emocionals. Durant aquesta etapa ja es manifesten de manera més notòria els símptomes de les malalties cròniques. Les persones però, poden acudir a control i fer un seguiment més acurat de les malalties cròniques, tan els homes com les dones. Aquesta etapa arriba fins els 74-75 anys.

 

            A partir d’aquesta edat entrem en l’època de la senilitat que acaba en la decrepitud o mort. En aquests anys s’expressen floridament totes les seqüeles de les malalties desenvolupades durant la vida i els símptomes recidivants de les malalties cròniques. És l’edat en que es troben la majoria dels internats en Residències Assistides.

 

 

 

Prevenció.

 

            Per prevenir les malalties i xacres de la tercera edat, convé detectar-les i posar-hi remei en l’edat de la maduresa. Cal controlar l’obesitat, amb una dieta equilibrada, fent exercici físic i evitant el sedentarisme per mantenir la mobilitat i agilitat física. Cal detectar els mal hàbits alimentaris i corregir-los. Cal vigilar la pressió arterial i mantenir-la a nivells normals. Cal detectar malalties metabòliques com la diabetis i descobrir factors de risc cardio-vasculars com poden ser les xifres elevades de colesterol en sang. Cal abandonar els mal hàbits tòxics (consum de tabac, begudes alcohòliques, drogues...). També cal detectar barreres arquitectòniques i preparar la llar eliminant destorbs físics i llocs de perill, posant agafadors en la banyera o dutxa, evitar terres relliscosos. Atendre en general la llar perquè sigui higiènica, ventilada, solellada i amb calefacció adequada a l’hivern. Cal mantenir una inquietud cultural llegint llibres, acudint a obres teatrals, visitant exposicions d’art, saber conversar...

 

 

 

Aspectes socials.

 

            Encara que el augment de les necessitats de serveis per a persones de la 3ª edat era previsible, la planificació ha estat sempre insuficient. Ara, a més, tenim crisi en el sistema productiu, amb augment important de la taxa d’atur en el nostre país que significa que menys persones en edat de produir s’introdueixen en els mecanismes de producció.

 

            Avui en dia la majoria d’ancians són física i mentalment independents, per això els serveis socials s’han diversificat i no només contempla la construcció de Residències per a la 3ª edat, sinó d’altres recursos com ajuts domiciliaris, assistents de la llar, servei de menjars calents, tele-assistència, etc., però això és un tema que ja en parlarà l’assistent social en un altre mòdul d’aquest curs. Només cal que tingueu en compte que en una Residència d’ancians, sobretot si és assistida, hi acudeixen aquelles persones que han perdut una important part de la seva autonomia.

 

 

 

LA JUBILACIÓ.

 

            Abans de la segona Guerra Mundial, la major part de les persones majors de 65 anys d’edat seguien treballant. Amb el nou ordre posterior i amb el desenvolupament dels sistemes de Seguretat Social en els diversos països, la jubilació es produeix a l’edat fixa dels 65 anys, independentment de la capacitat laboral real de les persones.

 

            Per algunes persones, les que fan treballs físicament pesats, la jubilació arriba com un alleugerament o alliberació. Per altres persones la jubilació arriba com un xoc i no se senten preparades per reconduir l’ampli temps lliure que s’obre al seu davant, es perden molts contactes socials, ja que molts d’ells estan relacionats amb la seva activitat laboral. Quants n’hi ha que retornen al seu lloc de treball, a l’hora de plegar, per contactar amb els “antics camarades”, o es fan el trobadís en el seu lloc de reunió. Altres que tenen un treball més lliberal o autònom, moltes vegades segueixen treballant, sobretot si l’empresa és familiar, de manera més o menys amagada. En la majoria dels casos el que es palpa és una manca de preparació per a la jubilació.

 

            És aconsellable que tota persona tingui altres interessos vitals que els estrictament laborals. Penso que és important que tota persona desenvolupi activitats culturals, o estigui immersa en una activitat social, que tingui afeccions artístiques o bé “hobbies” que l’entusiasmin i el mantinguin viu, apart del món laboral.

 

            Fóra interessant que les Institucions Públiques, els Sindicats Laborals o les Asso-ciacions Empresarials, tinguessin programes de preparació per a la jubilació i toquessin temes com:

 

1)  Educació Sanitària.

2)  Implicacions financeres de la jubilació, per saber com quedaran els seus ingressos.

3)  Economia familiar, per saber manejar els recursos de la manera més adient.

4)  Ús del temps lliure.

5)  Coneixements dels serveis socials de que pot disposar l’ancià.

 

            Una forma vàlida de l’ús del temps lliure, pot ser apuntar-se a un club de jubilats on es poden fer noves amistats o coneixences i es programen activitats de lleure per a els seus afiliats. Reconec que desconec el funcionament d’aquestes entitats i les oportunitats reals que donen als jubilat.

 

 

 

ALTRES CARACTERÍSTIQUES DE L’ENVELLIMENT.       

 

            Una de les característiques psicològiques de l’envelliment és la inadaptabilitat a les noves situacions, tan físiques com socials. La dificultat d’acceptar els canvis en els costums generals, el canvi en el ritme de la rutina de cada dia. La major lentitud a recu-perar-se dels problemes de salut que es van presentant...

 

            Un ancià es pot sentir incomunicat o apartat de la seva societat. Anys endarrera l’avi era capaç de comunicar-se i instruir sobre els valors socials als seus néts: valors educatius, valors religiosos, transmissió de costums i tradicions socials, interpretació i significat de les festes populars. Avui en dia l’ancià també és molt útil, a nivell familiar, per tenir cura dels néts quan els joves treballen o surten, això és, per fer de “cangur”, però no participen com abans en la transmissió dels valors socials tradicionals, doncs aquests estan en crisi. El jubilat és capaç d’oferir aquesta ajuda sobretot durant la primera etapa de la vellesa, després ja no es veuen capaços. Els néts atabalen i ells ja no es troben físicament tant bé. Més endavant l’avi necessitarà ajuda.

 

            La funció de transmetre els valors públics d’una generació a l’altre la podríem considerar un “rol social”. Quan un veu que no s’aprofita l’experiència inter generacional, es pot viure com una pèrdua de rol i importància social. Tota pèrdua pot portar a sentiments d’inutilitat i pensaments depressius. Part de les depressions de l’ancià pot interpretar-se per aquesta pèrdua del seu valor dins la família.

 

            L’ancià - home també perd el paper de “cap de família”, excepte potser, en l’àmbit rural on segueix essent l’amo i segueix exigint a l’hereu. En les associacions públiques l’ancià, si no té una forta personalitat, pot perdre el seu paper en els llocs de direcció de les diverses societats o clubs i passar a situacions com president o soci honorari, sense cap capacitat de decisió.

 

            Possiblement la dona no rep el xoc de la jubilació igual que l’home. Tradicional-ment la dona que treballa no perd el contacte amb les tasques de la llar i aquestes són prou importants com per mantenir una activitat suficientment autònoma i un canvi de funció respecte a les tasques laborals.

 

            La dona però té problemes afegits. Quantes vegades no ha de tenir cura del seu propi pare o mare, ja envellits o els sogres, o bé el seu propi marit que, normalment, envelleix més ràpidament que ella mateixa. Sabem que la dona té una esperança de vida superior a l’home i per tant existeixen més vídues que vidus i lògicament, més dones que han assumit l’atenció de la malaltia final de l’espòs. La viduïtat és doncs, un problema afegit a la dona, encara que en contrapartida, és més autònoma i capaç d'auto cura i viure sola millor que l’home. La pèrdua del marit porta conseqüències emocionals: pèrdua de companyia, solitud, que a vegades porta a desenvolupar trastorns depressius, pot perdre l’interès per cuinar amb el resultat d’empobriment de la dieta; pot perdre l’interès per sortir i arreglar-se amb la qual cosa l’activitat física es redueix i pot descuidar-se en el vestir i en la higiene. És més difícil i més conflictiu per a una dona anar a viure a casa dels fills que no pas el vidu, el qual s’ha d’adaptar a la nova situació, la dona en canvi, vol mantenir una activitat casolana en la llar i pot xocar amb la manera de fer dels joves.

 

 

 

A MANERA DE CONCLUSIÓ

 

            Convé que els qui treballen en Residències d’ancians tinguin coneixement de tots aquests problemes, doncs això pot ajudar a entendre comportaments, conductes, estats anímics de les persones en aquests centres, així com les seves queixes i reivindicacions adduint que els joves no els volen, que fan nosa, que són una càrrega ...

 

Tota aproximació al tema de l’envelliment ens pot ajudar a acceptar el nostre propi procés d’envellir, a entendre les postures dècada membre de la família i a programar i organitzar la darrera etapa de la nostra vida i acceptar la nostra mort de manera no angoixant.  

 

 

 

 

 

  

   CURSET DE GERIATRIA PER A AUXILIARS

             CREU ROJA   -BELLPUIG 1994-

 

 

 

   

CANVIS ORGÀNICS DE L’ENVELLIMENT.

 

Talla i postura

 

            Així que passen els anys l’alçada de les persones va disminuint. La mitjana d’alçada de les persones de 90 anys és inferior a les de 80 anys i aquestes ho són de les de 70 anys. Pot haver-hi diferències entre generacions, però estudis longitudinals d’una mateixa generació així ho confirmen. 

 

            Hi ha diversos factors que ho expliquen:

 

n    Pèrdua alçada de la columna vertebral per l’osteoporosi, més important en les dones, que és una pèrdua de calci general i progressiva amb risc de fractures. L’afectació osteoporòtica de les vèrtebres rebaixa la seva alçada per les microfractures que es produeixen.

n    Aprimament dels discs intervertebrals, per efecte de l’artrosi i pèrdua de la seva hidratació.

n    Increment de les corbes de la columna ( aparició de gepa i/o desviacions laterals- “cifoescoliosi”-), per la suma de problemes artròsics i osteoporòtics.

n    Canvis de la postura de les cames i genolls, augmenten la flexió. Moltes persones ancianes caminen amb els genolls una mica doblegats o deformats per l’artrosi.

 

  

Pes, pell, teixit gras subcutani.

 

            En general, la mitjana del pes en les persones velles baixa. Aquestes xifres esta-dístiques poden ser enganyoses si es vol explicar aquest fenomen únicament pel procés d’envelliment. Hem de tenir en compte que l’obesitat és per sí mateixa un factor de risc de la vitalitat, per tant, és lògic pensar que una part important d’obesos han mort abans d’aconseguir l’edat que l’esperança de vida assenyala. Els estudis estadístics haurien d’eliminar aquest factor de confusió per valorar quin tant per cent de la pèrdua de pes correspon a l’envelliment poblacional i quin tant per cent és degut a la desaparició d’obesos.

 

            La distribució de la grassa subcutània pateix canvis significatius, aquests canvis a vegades repercuteixen en el pes i a vegades no. Normalment la majoria de les persones tendeixen a augmentar de pes entre els 60 i 70 anys, però la silueta canvia. Pot haver-hi una pèrdua de grassa en cara i braços però un augment significatiu en ventre i malucs, això se’n diu redistribució del teixit gras.

 

            La pell dels braços i cames s’arruga, el plec cutani s’aprima, les mames de les dones s’atrofien i pengen. El pèl corporal també canvia. En les dones apareix hirsutisme facial (pèl en bigoti i barba), mentre que les celles es despoblen i el cabell es fa escàs i canós. Es va perdent el pèl axil·lar i pubià, la qual cosa està en relació amb l’atròfia de les glàndules sexuals i la seva producció d’hormones.

 

            L’aparició d’arrugues facials forma part del procés d’envelliment. Les arrugues apareixen en els llocs de les contractures de la musculatura d’expressió facial: el front, en la comissura dels llavis i parpelles, També apareixen en els llocs de declinació per laxitud dels teixits, sota el mentó, galtes, coll...

 

            En la pell de la cara també apareixen pigmentacions o taques, algunes d’elles per efecte dels raigs solars que actuen durant anys, són les queratosi actíniques que s’han de vigilar mèdicament per ésser lesions precanceroses. Altres pigmentacions que apareixen són unes taques de color violaci en el dors de les mans i braços, que obeeixen a debilitat capil·lar o de les petites venetes i són produïdes per petites hemorràgies, transvasacions sanguínies, petits traumatismes o bé espontàniament.

 

            Hi han altre canvis facials relacionats amb la dentició: pèrdua de les peces dentaries i atròfia de les genives. És ben palès com canvia una persona quan usa pròtesis dentals i quan se la treu.

 

La composició general del cos varia amb l’envelliment. Apareix una important pèrdua d’aigua i de teixit muscular amb un augment proporcional de greixos.

 

 

Aparell cardio-vascular.

 

         Amb l’envelliment el cor presenta una disminució general de les seves cèl·lules musculars, així com pèrdua progressiva de l’eficàcia de la força de contracció. Disminueix l’elasticitat de l’artèria aorta, que és la principal i surt directament del cor i distribueix la sang per tot l’organisme. Per tots aquests factors es va perdent paulatinament la capacitat de realitzar esforços.

 

        També és més freqüent la presentació d’angina de pit, que és un dolor al mig del pit relacionat amb l’esforç i que moltes vegades s’irradia al coll i braç esquerra. Aquesta afecció depèn de l’obstrucció i/o espasme de les artèries coronàries que són les encarregades d’irrigar la massa muscular del cor. No és un dolor com punxades sinó un dolor com opressió i pes al tòrax. Quan alguna branca d’aquestes artèries s’obstrueix del tot, apareix l’infart de miocardi, afecció aguda greu, que precisa l’ingrés hospitalari en la unitat coronària. En pacients diabètics es pot produir infart de miocardi amb poques manifestacions doloroses. Ela factors de risc que condicionen l’aparició d’aquesta malaltia són: l’hàbit tabàquic, les xifres altes de colesterol i la hipertensió, així com l’estrès.

 

            La hipertensió és una afecció crònica, controlable farmacològicament la majoria de les vegades, que habitualment no té cura i que es defineix pel manteniment d’una pressió arterial normalment alta.

 

            Amb l’edat existeix una tendència d’augment de la tensió arterial fins als 70 anys. Normalment a partir d’aquesta edat tendeix a estabilitzar-se en els homes i disminuir una mica en les dones, les quals pateixen més hipertensió després de la menopausa. És més important controlar la tensió arterial durant l’època de maduresa i pre-vellesa que no pas en la segona fase de l’envelliment, doncs la repercussió, el dany arterial ja s’ha produït en major part. De totes maneres el tractament de la hipertensió en edats avançades fa disminuir estadísticament el risc d’accidents vasculars-cerebrals.

 

            El vasos sanguinis amb l’edat es tornen menys elàstics, s’endureixen, poden pro-duir-se calcificacions en la paret, i en la íntima dels vasos es dipositen cristalls de colesterol formant les denominades plaques d’ateroma que van tancant la llum vascular. Aquest fenomen s’anomena arteriosclerosi i s’accelera si existeixen els factors de risc cardio-vasculars ja esmentats.

 

 

Els ronyons.

 

            Amb l’edat apareix una disminució de la massa renal i això suposa una reducció de les unitats funcionals (nefrones) i per tant una disminució de la capacitat de filtració, la qual cosa es pot traduir per un augment de la urea i creatinina en la sang. Dels 20 als 90 anys es produeix una disminució del 45% d’aquesta capacitat de filtració.

 

  

Aparell respiratori.

 

A pesar dels canvis de la configuració toràcica, la capacitat pulmonar no resulta significativament alterada per l’edat, però sí lleugerament la capacitat respiratòria. El sistema respiratori s’afecta bàsicament per l’hàbit tabàquic el qual produeix la bronquitis crònica i una limitació del flux aeri de manera important, també s’afecta per malalties cròniques com l’asma i malalties professionals com la silicosi, el pulmó del granger etc. Aquestes no són efecte de l’envelliment sinó el resultat de l’evolució de la malaltia.

 

            El que sí s’afecta per l’envelliment és l’elasticitat de la caixa toràcica. Tot el sis-tema múscul-esquelètic va resultant insuficient i així l’ancià té menys força per a tossir, per exemple, i per tant els refredats comuns resulten més penosos per no poder expectorar prou bé.

 

 

Aparell digestiu.

 

            La dentició es desgasta, en part per l’abrasió que pateixen amb l’ús. Es desgasta l’esmalt i la dentina. La mala higiene bucal i els mal hàbits alimentaris produeixen càries i infeccions de les genives. L’activitat vascular en l’arrel de la dent va disminuint i per tant va baixant la nutrició de les peces dentaries. L’atròfia de les genives fa que les dents dels avis semblin més llargues. Per tots aquests fenòmens es poden anar perdent les dents.

 

            És molt comú doncs que les persones d’edat portin pròtesis dentaries i per tant necessitin atenció extra: de les dents naturals i les artificials. L’ancià que no usa pròtesis i té poques dents, altera el seu tipus d’alimentació, amb excés d’hidrats de carboni (farinacis). Podríem resumir els problemes dentals de la tercera edat els produïts per les càries dentals, els flemons, la caiguda de la dentició, la mala obstrucció dentària, higiene bucal i trastorn alimentaris secundaris.

 

            En l’aspecte de la digestió pròpiament dita, la secreció dels ferments digestius sembla que disminueixen amb l’edat, la ptialina de la saliva, l’acidesa del suc gàstric, la tripsina i l’amilasa pancreàtica. Els dèficits o enlentiment de l’absorció dels principis immediats, per exemple el calci i vitamines B1, B12. També la insuficiència de lactasa condiciona la mala tolerància a la llet.

 

            És també freqüent el mal funcionament de la vesícula biliar, no és estranya la presència de litiasi biliar o pedres a la fel.

 

            A vegades les persones d’edat poden tenir problemes d’esfínters, això és, restrenyiment crònic o incontinència fecal. El restrenyiment pot estar influït pel sedentarisme, la poca ingesta de líquids o l’escassa ingesta d’aliments rics en fibra.

 

            No existeixen malalties específiques digestives de la tercera edat, però cal observar els hàbits alimentaris de l’ancià. Per problemes de tolerància, per problemes de dentició o deglució etc., pot alterar el seu tipus d’ingesta i això repercutir en l’equilibri dels nutrients i condicionar dèficits específics.

 

Trastorns sensorials. Òrgans dels sentits.

 

La visió.

 

            Encara que s’hagi repetit que amb l’edat es perd visió, únicament entre el 15 i el 18% dels avis tenen visió deficient.

 

            La dolència més comuna en l’ancià, és la formació de cataractes, que és una opacitat del cristal·lí. La seva freqüència arriba gairebé al 50% de les persones, en diversos graus. No existeix en el moment actual cap medicació que eviti, retardi o enlenteixi la formació de cataractes. El seu tractament és l’extracció per diverses tècniques quirúrgiques amb implantació d’una lent intraocular, quan el pacient nota dificultats per llegir o per veure-hi.

 

            El segon problema en importància és el glaucoma que consisteix en un augment de la pressió intraocular amb pèrdua de la visió perifèrica per atròfia del nervi òptic. Un altre problema és la pèrdua de la visió central, la part més fina de la visió. Així les persones que tenen dificultat per distingir les característiques facials dels altres, dificultat per llegir i enfilar agulles. Aquesta malaltia està produïda per degeneració de la màcula de la retina, secundària a malalties com diabetis, hipertensió arterial, nefritis. Aquestes malalties poden donar també afeccions vasculars de la retina, amb pèrdua de la visió o ombres visuals.

 

L’audició.

 

            És un altre òrgan dels sentits que s’afecta amb l’edat. Entre el 80-90% de les persones majors de 65 anys tenen alguna afectació auditiva. Els problemes poden ser de:

 

1) Transmissió dels sons: taps de cera en conducte auditiu, alteració en la cadena dels ossets (otosclerosi) dins la caixa timpànica.

2) Percepció dels sons: alteració sensitiva del nervi auditiu.

 

 

Funció sexual.

 

            En aquest tema hem de dividir els conceptes fent esment als dos sexes per separat, encara que la activitat sigui, en general, cosa de dos. La majoria de les persones grans mantenen l’activitat sexual durant tota la vida en parella.

 

 

            L’home manté la capacitat reproductora fins a edats força avançades. És clar que l’activitat sexual no només s’associa a la reproducció, sinó a la necessitat de relació física, emocional, personal i plaentera. Sembla que l’home mostra menys interès per l’activitat sexual així que va envellint però això és molt relatiu i depèn de varis factors.

 

            Possiblement el problema-símptoma més important en la 3ª edat en l’home és l’alteració erèctil. Als 60 anys la majoria dels homes segueixen essent sexualment actius. A partir dels 50 anys existeix una prolongació fisiològica del període refractari després de l’orgasme. La pèrdua de l’activitat pot relacionar-se amb l’avorri-ment, cansament, begudes o menjars excessius. També el patiment d’una depressió pot donar trastorns de la potència sexual o del desig (libido).

 

            La sexualitat masculina depèn bàsicament de quatre components: la libido, l’erecció, emissió/orgasme, ejaculació. La impotència és el fracàs de l’erecció en al menys el 25% dels intents, o bé en la capacitat per a mantenir-la per a la penetració o la poca rigidesa per aquesta penetració. La incidència de fracassos ocasionals en el compliment sexual augmenta amb l’edat. La manca de confiança que l’home sent quan es repeteixen aquests episodis, pot fer que es retirin voluntàriament de l’activitat. La impotència també pot ser un problema en edats més joves i la causa principal és la psicològica i la secundària a processos estresants. A vegades la impotència és relativa i depèn de la parella. El consum d’alcohol, les drogues o alguns fàrmacs per tractar altres malalties són unes altres causes d’impotència. El dèficit hormonal també ho és però és menys freqüent. Hi han unes malalties en les quals la impotència es presenta amb certa freqüència com la diabetis, les malalties vasculars obstructives, la ateromatosi. 

 

            En la dona, l’envelliment té un punt de referència, la menopausa. Es defineix la menopausa com la falta de menstruació per un període de al menys un any en les dones mes joves de 50 anys o pel període mínim de 6 mesos en majors de 50 anys. La seva causa és la desaparició de la funció ovàrica que pot ser fisiològica o quirúrgica, i està mediatitzada per la baixada de nivells d’estrògens. A conseqüència de tot això, la dona experimenta una sèrie de canvis físics i psicològics.

 

            Físicament apareixen una sèrie de símptomes generals, com les típiques sufocacions, una tendència a l’augment de pes, un major risc a desenvolupar hipertensió arterial, amb augment del risc càrdio-vascular i pèrdua de massa òssia (osteoporosi), que és un tema d’una altre lliçó.

 

            Des del punt de vista psicològic, les dones poden desenvolupar més nerviosisme i algunes, quadres depressius. Molts d’aquests quadres estan relacionats amb l’escala de valors o la importància que la dona doni a l’aspecte reproductor.

 

            Es produeixen a més, una sèrie de canvis físics o símptomes locals, que tenen en comú l’atròfia. A nivell genital, la vulva s’encongeix, el pèl pubià s’aprima i es fa més escàs, la vagina perd elasticitat i humitat, la seva mucosa s’aprima, el coll de la matriu i la mateixa matriu es fa més fibrós i els ovaris s’atrofien.

 

            No hi ha cap motiu perquè la dona perdi interès per l’activitat sexual, ans al con-trari, alliberada del risc maternal pot inclòs augmentar el desig i la demanda, excepte que hagi desenvolupat en anys anteriors alguna afecció. Potser la pèrdua d’humitat i lubrificació vaginal pot dificultar i produir molèsties durant la penetració. L’ús de deter-minades cremes o òvuls pot ajudar a solucionar aquests problemes.

 

            El tema de la sexualitat en la 3ª edat serà més àmpliament exposat pel psicòleg en una altre lliçó d’aquest curset perla qual cosa ens quedem aquí després d’aquestes breus pinzellades biològiques.

 

 

 

 

 

CURSET DE GERIATRIA PER A AUXILIARS

           CREU ROJA -BELLPUIG 1994-

 

 

 

  

CAIGUDES DE L’ANCIÀ I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES.

 

 

 

Les caigudes suposen un important problema en l’edat geriàtrica. Causen una evident despesa médico-social, i suposen l’origen de manifestes limitacions de l’activitat de l’ancià per les seqüeles (tant físiques com psíquiques) de les fractures, com la inseguretat, por a una nova caiguda, dolors residuals, impotències funcionals, dependències personals...

 

 

Freqüència d’aparició.

 

            S’estima que un 40% de les dones i el 20% dels barons majors de 65 anys expli-quen històries de caigudes. Possiblement aquesta xifra més superior en les dones sigui conseqüència de l’osteoporosi, malaltia que és més freqüent en elles que en els barons.

 

Factors que afavoreixen les caigudes.

 

1) Factors socials, psicològics i ambientals.

            El fet de viure sol augmenta la freqüència d’accidents i també una atenció retardada d’auxili a l’accidentat. Els estats emocionals, la inseguretat, poden condicionar l’aparició de caigudes. El no voler usar bastons per un sentiment de coqueteria, encara que siguin necessaris objectivament, pot facilitar una caiguda evitable.

 

            Dintre els factors ambientals podem fer esment dels desnivells del terra (rajoles que ballen o en mal estat), catifes arrugades o que llisquin, terres mullats (compte amb el bany!), absència d’agafadors o passamans en les escales, rajoles encerades...En l’ambient urbà, les barreres arquitectòniques, el tipus de pintura dels passos per a vianants, els empentes en les aglomeracions, el trànsit rodat prop de les voravies, són factors a tenir en compte.

 

            També les formes en el vestir poden influir, per exemple pantalons de pijama massa llargs o camises de dormir que es trepitgen al caminar, sabatilles mal ajustades. En les Residències l’existència d’excés de miralls o portes de vidre són factors de risc per a caigudes.

   

2) Factors farmacològics

 

            Els fàrmacs poden tenir efectes secundaris o col·laterals. Molts ancians tenen tras-torns de la son o bé emocionals i són medicats amb hipnòtics o sedants. L’efecte d’aquests fàrmacs poden durar més allà del període nocturn i produir disminució dels reflexes i/o somnolència diürna, causant de caigudes. També durant la nit l’ancià pot tenir alguna necessitat fisiològica i precisar d’alçar-se, en aquest cas pot patir alguna caiguda si té disminuïda la capacitat de reacció condicionada per la medicació administrada. Altre fàrmacs com els hipotensors, poden induir hipotensió ortostàtica això vol dir, baixada tensional al posar-se dempeus, amb mareigs i perill de caigudes.

 

3) Factors cardiovasculars

 

            Problemes d’irrigació arterial cerebral, problemes d’arítmies cardíaques, insufi-ciència cardíaca, problemes cervicals amb insuficiència circulatòria cerebro-basilar o vértebro-basilar, hipotensió postprandial, això és, durant la digestió per redistribució circulatòria a nivell de l’aparell digestiu, pot donar símptomes de mareigs i caigudes.

 

4) Problemes sensorials

 

            La visió, l’audició, la percepció postural. Per mantenir l’equilibri, l’organisme disposa d’un sistema integrat per varis mecanismes, bàsicament per tres:

 

a)   El sistema vestibular.- En relació amb l’òrgan auditiu, format pels conductes semi-circulars, que formen part de l’estructura de l’oïda interna, i que contenen un líquid anomenat endolinfa. Aquest sistema s’estimula amb la variació dels moviments del cap i amb la seva postura. Des d’aquí s’estableixen unes connexions nervioses cap el Sistema Nerviós Central que informen a l’individu d’una sensació d’equilibri.

 

b) La vista.- Ens informa del moviment i de les distàncies dels objectes i obstacles, de la distància al terra. La disminució de l’agudesa visual, l’adaptació a l’obscuritat, la pèrdua de visió perifèrica, l’orientació, tot això pot influir en el sentit de l’equilibri. 

 

c)   El sistema propioceptiu.- Així s’anomena el sistema controlat pel cerebel i medul·la espinal, que ens informa de la postura del cos, amb la sensibilitat que prové de les extremitats i que puja per la medul·la. Una lesió a qualsevol nivell d’aquest sistema pot produir alteracions de l’equilibri. 

 

5) Sistema locomotor

 

            Apart les alteracions explicades l’altre dia, els canvis de marxa dels ancians (passos curts, disminució de la mobilitat les articulacions), poden haver-hi uns defectes locals en els peus que poden influir en la presentació de les caigudes com són, els calls dolorosos, nafres per dèficits circulatoris, deformacions dels dits del peu, dits en martell, alteracions deformatòries típiques de l’artritis reumatoide, ungles dels peus doloroses i amb mal estat, ulls de poll, esperons del calcina, etc.

 

            El tractament d’aquestes afeccions o l’ús de calçat o plantilles ortopèdiques pot millorar la deambulació i disminuir el risc de caigudes. 

 

Prevenció

 

            Cal fer-la a diversos nivells

 

A NIVELL MÈDIC

 

- Ser prudent en l’administració de fàrmacs sedants, hipotensors,  

vigilant efectes secundaris i ajustant les dosis.

- Diagnòstic i tractament adequat dels trastorns de l’equilibri, problemes locomotors, arítmies cardíaques.

 

A NIVELL ARQUITECTÒNIC

 

- Adequar les vivendes, Residències, corregint les barreres arquitectòniques en els dissenys urbanístics que permetin una millor mobilitat i desplaçament de l’ancià.

 

A NIVELL DEL CUIDADOR

 

- Observar els moviments del pacient i valorar el seu grau de discapacitat tot fixant-se en els següents paràmetres:

 

n    Inici del pas.

n    Alçada del pas.

n    Llargada del pas.

n    Continuïtat del pas

n    Simetria del moviment.

n    Desviacions de les extremitats.

n    Velocitat de la marxa.

n    Altres moviments associats al pas ( balanceig dels braços )

n    Ús d’auxiliars ( caminadors, bastons, crosses )

 

- Si existissin problemes vertiginosos, el cuidador pot ajudar a practicar

   exercicis d’entrenament vestibular (veure annex ).

 

- Actuar sobre l’entorn, tant en el domicili com en les Residències:

 

n     Aconsellant l’elevació dels seients

n     Insistint en fer posar passamans i agafadors allà on convingui ( escales, banys...)

n     Retirant catifes i miralls sobrers.

n     Fent baixar les postades massa altes.

n     Suggerint l’eliminació d’esglaons i fomentant la construcció de rampes.

n     Aconsellant a millorar l’il·luminació

 

- Fomentar l’activitat física, els passeigs, l’entrenament en la deambulació, inclòs amb mesures de suport ( bastons, caminadors.. )

 

- Cooperar en la rehabilitació dels fracturats.

 

  

Fractures més freqüents

 

            Aquí ens referirem a aquelles que estan relacionades amb les caigudes de l’ancià, tenint en compte que aquest, quan cau, ho fa “a plom” com un sac, per la pobre coordinació que pateix i no té prou reflexes per emparar-se.

 

Traumatismes cranials

 

            Amb ferides externes i hematomes. Cal vigilar l’aparició d’alteracions de la consciència o símptomes de focalitat neurològica, sospitoses de lesions internes cerebrals.

 

Traumatismes de cintura escapular

 

- Espatlla, fractures humerals, i fractures/luxacions del cap humeral, fractura de clavícula...

 

Fractures de canells

 

Fractures i contusions costals        

 

Fractures de pelvis

 

Fractures de coll de fèmur

            Gairebé són per mecanisme espontani ( osteoporosi ).

L’ancià cau perquè es fractura i no al revés.

 

 

                                                            ANNEXE

 

EXERCICIS DE REEDUCACIÓ VESTIBULAR

 

 

1) Sense bellugar el cap, moure els ulls en les quatre direccions de l’espai (dalt, baix, dreta esquerra)

2) Flexionar el cap endarrera i endavant.

3) Flexionar el cap a dreta i esquerra.

4) Rotar el cap a dreta i esquerra.

5) Estant estirat en decúbit supí, passar a postura asseguda i estirar-se novament.

6) Estant estirat en decúbit supí, rotar a dreta i esquerra.

 

 

  

LES MALALTIES INFECCIOSES O TRANSMISIBLES

 

Concepte.-

Ens agrada més parlar de malalties de transmissió que de malalties contagioses o infecto-contagioses. Aquest tipus d’afeccions suposa el resultat d’una interacció entre un agent extern viu, (que pot ser un microbi o un paràsit) i l’organisme humà. Perquè aquest fenomen es produeixi cal l’existència d’un reservori o hàbitat natural d’aquest agent viu i un mecanisme de transmissió o posada en contacte d’aquest agent des del reservori a l’organisme humà. Això que hem exposat és el què forma una cadena epidemiològica.

 

            El reservori, hàbitat o font d’infecció pot ser una persona malalta o una sana portadora, un animal malalt o un de sa portador, o el sòl contaminat on viu habitualment l’agent productor. No es consideren fonts d’infecció els objectes ni els menjars contaminats.

 

            El mecanisme de transmissió pot ser qualsevol objecte o aliment contaminat, in-secte transmissor, activitat o acció com mossegades, punxades, contacte físic, que posa en contacte l’agent infecciós amb la persona susceptible d’ésser infectada.

 

            Les malalties infeccioses poden presentar-se de manera esporàdica o casual o en forma d’epidèmies, de forma generalitzada o en forma limitada. La infecció suposa la invasió i multiplicació d’aquest agent viu dins l’organisme i teixits de la persona infec-tada, produint-li uns símptomes el conjunt dels quals anomenem malaltia. La possibilitat que això es realitzi dependrà de dos factors:

 

a)   el nombre de gèrmens presents i la seva agressivitat.

b) de les defenses de l’organisme.

 

            És impossible fer un repàs de totes les malalties transmissibles en les dues hores que dura aquesta xerrada. No és pas aquesta la intenció sinó únicament fer menció de les més habituals que el cuidador pot trobar-se en les persones de la tercera edat.

 

INFECCIONS SOBRE PELL SANA

 

1) Candidiasi o micosi produïda per càndides.

 

            És una infecció causada per un fong oportunista, que envaeix l’organisme en determinades circumstàncies de disminució de defenses locals o generals.

 

            Exem.   - diabètics.

- embarassades

- tractaments amb antibiòtics

- malalties malignes de la sang

- malalta enllitats

- zones humides

- malalts de la SIDA

 

            Podrem trobar manifestacions d’aquesta malaltia en la boca, en forma de cotonet blanc (mal blanc), en la pell, sota els plecs de les mames, en la zona dels engonals i/o genital, en forma de zona escaldada, vermella; en la vagina, en forma de fluix espès blanc i amb picor.

 

               PREVENCIO: cal que les persones de la tercera presentin una bona higiene cor-poral, que no mantinguin humitats en axil·les, plecs mamaris i zona perineo-genital.

            TRACTAMENT: tenim pomades, gels, òvuls, comprimits..

 

2) Herpes zóster.

            És una infecció produïda pel virus de la varicel·la-zóster. Normalment la primo-infecció es produeix en la infància o en adults joves desenvolupant la malaltia coneguda com varicel·la. La malaltia s’autocura quedant alguns virus acantonats en algun gangli. Anys més tard qualsevol circumstància que disminueixin les defenses orgàniques, el virus torna a multiplicar-se localment i apareix la malaltia anomenada herpes-zóster que te les característiques de presentar-se en una zona de la pell, enrogida i amb vesícules en forma de raïm, seguint el trajecte d’un nervi perifèric. L’afecció és sempre unilateral.

 

3) Úlceres.

            Molts ancians enllitats i immòbils poden nafrar-se en les zones de decúbit (zones de contacte). Aquestes nafres poden infectar-se i aleshores apareix una supuració que pot ser groga, verda, xocolatada...segons el tipus de microbi causant; s’acompanya de mal olor i a vegades febre. La febre és un signe guia d’afecció general infecciosa.

           

PREVENCIÓ: Per evitar que els ancians enllitats es nafrin cal mobilitzar-los periòdicament canviant-los de posició al llit. Cal que els llençols no ofereixin arrugues. Cal mantenir-los sense humitats. Friccionar les zones de decúbit per activar la circulació sanguínia. L’ús de matalassos d’aire pot ser útil.

 

Com mesura general per prevenir les infeccions de la pell és aconsellable realitzar una bona higiene de la persona malalta o enllitada.

 

INFECCIONS RESPIRATÒRIES.

 

            Les podem dividir entre vies altes, baixes i generals.

 

1) Vies altes.

            Aquí incloem les otitis, sinusitis, amigdalitis, faringitis, laringitis i catarros de vies altes. Els seus símptomes depenen del lloc de la infecció. En les otitis apareix dolor en la oïda afectada amb o sense supuració. El dolor al coll és suggestiu d’amigdalitis. Un fort dolor frontal i congestió nasal ens pot fer sospitar una sinusitis. Una afonia ens orientarà cap a una laringitis. Totes elles poden acompanyar-se o no de febre i malestar general.

 

2) Vies mitges o baixes.

            En termes generals tenim les bronquitis i pulmonies. L’aparició de tos i expec-toració abundant muco-purulenta ens farà pensar en la bronquitis. Un esput rovellós, dolor toràcic o en punta del costat i certa dificultat respiratòria amb febre alta ens podrà fer sospitar l’existència d’una pulmonia.

 

            Serà el metge qui valorarà si aquestes afeccions poden ser causades per virus o bactèries. Únicament en el segon cas estarà indicat el tractament mitjançant antibiòtics. Caldrà que el malalt o el seu cuidador no administrin antibiòtics de primera intenció, mentre no sigui visitat pel facultatiu. Només se’l tractarà amb antitèrmics i/o algun mu-colític o antitussigen suau.

 

3) Generals.

 

            Bàsicament parlarem únicament dels estats gripals.

            La grip és una malaltia de transmissió aèria que evoluciona en epidèmies anuals i està causada pel virus gripal. Aquest virus té la característica que va canviant la seva estructura al llarg del temps. Existeixen disseminats en varis punts de món, laboratoris de biologia que segueixen aquests canvis. És aquesta informació la que servirà per orientar en la fabricació de vacunes, les quals estan compostes per varis serotipus d’aquest virus (normalment tres). L’únic problema és si coincideix l’epidèmia anual amb el/s virus detectat/s .

 

            La vacuna és prou eficaç com per ésser recomanada per a totes les persones majors de 65 anys i aquelles que pateixen malalties de risc (diabètics, cardiòpates, pneumòpates, inmunodeprimits..), així com persones que treballin en tasques o serveis socials.

 

            Els símptomes d’afecció gripal són: febre, maldecap, malestar general, dolors musculars. És una malaltia limitada en el temps si no es complica, i que no precisa altre tractament que el simptomàtic.

 

Prevenció de les infeccions respiratòries

            · Per la grip el millor és la vacunació

            · Per la resta, només som possibles les mesures generals com la protecció al fred, respirar sempre pel nas, evitar canvis bruscos de temperatura, defugir les multituds o llocs tancats durant l’època epidèmica. Anar ben alimentats i vestits.

 

Tractament.: A més de les indicacions mèdiques el cuidador tindrà cura de:

 

1) HIDRATACIÓ, la febre, el suor, la disminució de la ingesta, contribueixen a la pèrdua de líquids. Caldrà procurar una ingestió abundant d’aigua, sucs de fruita...

2) CLAPPING, maniobra que facilita l’expulsió de secrecions acumulades en les vies respiratòries. Consisteix en colpejar la part superior del tòrax de baix cap dalt en diverses postures del malalt.

3) POSTURA, canvis freqüents de postura del malalt enllitat.

 

INFECCIONS URINÀRIES

 

            La dona amb vida sexual activa té més possibilitats de patir cistitis o infeccions de vies urinàries baixes i de manera repetitiva que l’home, perquè té la uretra més curta i amb més facilitat els microbis patògens provenint de la zona fecal poden infectar l’orina.

 

            En l’home el factor que influeix més en la presentació d’infeccions d’orina és la malaltia prostàtica. Aquesta malaltia impedeix que la bufeta de l’orina es buidi comple-tament després de la micció. Aquesta quantitat residual és un bon medi de cultiu perquè es desenvolupin els microbis. En la dona per les circumstàncies de la menopausa que ja vàrem descriure, l’atròfia dels teixits en la zona gènito-perineal faciliten la pujada de gèrmens patògens.

 

            Tant en homes com en dones, la diabetis és una malaltia on es presenten infeccions urinàries de repetició. El sondatge vesical és un factor facilitador d’infecció.

            Els símptomes d’infecció urinària són: la disúria o molèsties durant la micció; la polaquiúria o necessitat d’orinar molt sovint i en poca quantitat; l’alteració de l’aspecte de l’orina, la qual es fa més tèrbola o vermellosa i pujada de color (colúria). Normalment no s’acompanya de febre o potser una mica de febrícula. La febre i el dolor renal fa sospitar una infecció urinària alta.

 

            Prevenció: és molt important la higiene de la zona genital. Sabem que molt gér-mens provenen del tracte fecal i per tant els cuidadors/es han d’esmerçar-se en la higiene d’aquestes zones. La direcció del rentat serà de davant endarrera. La dona activa sexual-ment i propensa a les infeccions urinàries farà bé de fer miccions després de tenir relacions. Els diabètics cal que controlin adequadament la seva glucèmia. Els cuidadors dels malalts sondats cal que segueixin les instruccions de cura de les sondes.

 

INFECCIONS DIGESTIVES

 

Farem aquí esment de les gastroenteritis o diarrees. Són infeccions intestinals causades per gèrmens patògens o toxines dels mateixos. Aquests gèrmens poden ser virus o bacteris i poden ingressar en el tub digestiu per la beguda de líquids o per la ingesta d’aliments. Poden realitzar la seva activitat patògena en el llum intestinal o poden envair l’intestí. Normalment les gastroenteritis invasores van acompanyades de febre. Aquestes infeccions poden aparèixer en forma d’epidèmies familiars, en grups de població o en poblacions sencers.

 

Quins són els mecanismes de transmissió?

 

            Hem dit que el vehicle són els líquids, l’aigua i els aliments.

            L’aigua de beguda pot contaminar-se de diferents maneres: per contaminació de rius, pous, canalitzacions d’aigües potables, contaminació des de focus fecals (deposicions d’animals, cloaques, pous morts etc.). La majoria d’aigües superficials o fonts estan actualment contaminades i per tant no s’ha de beure aigua no controlada. La cloració és la manera més efectiva de sanejament de l’aigua de beguda, però no és prou eficaç contra la contaminació vírica (hepatitis, rotavirus, enterovirus).

 

            Els aliments també poden contaminar-se. Aliments que es mengen crus i no es netegen prou bé, aliments preparats i mal conservats. Els aliments poden contaminar-se pels seus manipuladors, si aquests pateixen d’infeccions respiratòries de vies altes, in-feccions en la pell de les mans; o bé mans brutes o ús de ganivets i altres estris de la cuina contaminats, poden passar gèrmens als aliments i després afectar a l’organisme humà.

 

Quins són els símptomes?

 

            Poden ser provocats pels propis gèrmens o llurs toxines i són: dolor abdominal, nàusees, vòmits, diarrea i/o febre quan la gastroenteritis és invasora.

 

Tractament.- Quan no hi ha febre, o sigui quan els gèrmens no són invasors, normalment la diarrea és autolimitada i caldrà únicament practicar les mesures de suport que passem a descriure:

 

1) HIDRATACIÓ ADEQUADA: tota diarrea significa pèrdua líquida. Cal reposar aquesta pèrdua. El millor és utilitzar solucions de sals minerals que ja vénen preparades, però moltes vegades pel seu mal gust no són acceptades per les persones. Poden substituir-se per aigua de Vichy amb suc de llimona. Aquesta dieta únicament hídrica pot allargar-se durant dotze i vint-i-quatre hores.

 

2) ALIMENTACIÓ ASTRINGENT, després d’aquestes hores iniciarem la ingesta amb productes que com l’arròs, la pastanaga, la poma ratllada i el codonyat tenen propietats astringents. Restarà prohibit menjar verdures, fruites en general i beure llet: podrà ser tolerable la ingesta de iogurt natural desnatats per la presència d’enzims digestius afavoridors de la reconstrucció de la flora intestinal habitual alterada.

 

 

3) ANTIBIÒTICS.- l’ús d’aquests fàrmacs només està indicat en casos de gastroenteritis invasora.

 

  

Prevenció.

 

n   Beure sempre aigua sanitàriament controlada. Atenció als viatges a països en vies de desenvolupament, cal beure sempre aigua envasada. Atenció amb les fonts de determinats llocs poc fiables.

n   Higiene de les mans. Rentar-se-les després de l’ús de la toaleta i abans de menjar.

n   Control dels manipuladors d’aliments, cuiners, servents de taula, que no presentin cap afecció contagiosa.

n   Conservació correcte dels aliments, fora de l’abast dels insectes (mosques...). Compte amb les maioneses, cremes, nates, fàcilment contaminables.

n   Lluita contra els insectes en les cuines, amb finestres protegides, higiene dels fogons, lluita contra escarabats i rates.